Dimecres 29 de setembre, mentre feiem l’estona de lectura ens vam sorprendre en sentir una veu que cridava fora el pati.
MAGALLANEEEEES! (a Borredà)
ELCANOOOOOO! (a Vilada)
No enteníem res, qui cridava? Què passava?
Vam sortir corrent a fora i ens vam quedar ben parats quan vam veure entrar un senyor, vestit d’una altra època, cridant desesperat, buscant al seu company de tripulació.
Vam acompanyar-lo i ens va explicar que ell i el seu company s’havien vist enmig d’un motí fet pels tripulants de la seva expedició a les Illes de les Espècies. Misteriosament, just quan estaven a punt d’enxampar-los, una capsa que contenia les cinc pedres precioses que havien recollit al llarg de les seves expedicions va fer un soroll i una llum molt forts. Quan se’n van adonar, estaven sols, perduts enmig d’un poble que no coneixien i, tot caminant, van arribar a l’escola.
Ens van explicar qui eren ( Fernando de Magallanes i Juan Sebastian Elcano), i que estaven fent l’expedició seguint les ordres del rei d’aquella època, que els va encomanar anar més enllà de l’oceà, per descobrir si la Terra s’acabava allà a l’horitzó.
Què havíem de fer si no ajudar-los?
De seguida ho vam tenir clar, ens vam aixecar i vam cridar el nom del seu company, el vam buscar per l’escola i ens vam quedar meravellats quan vam veure que a dins l’escola hi havia tot de relíquies d’arreu del món, i la bola del món sospesa a l’aire. Fixant-nos-hi molt bé, vam veure que al globus terraqüi hi havia marcats punts diferents arreu del món, que corresponien amb les destinacions on volíem que arribessin aquelles ampolles que vam portar el primer dia d’escola, amb el nostre missatge a dins, i que vam enviar a l’espera que arribessin al seu destí…
De seguida se’ns van omplir els pensaments de preguntes, d’il·lusió i de ganes de saber-ne més d’aquests personatges. I, veient que no hi havia ningú més a l’escola, vam decidir fer una trucada i comunicar-nos amb l’altra escola, per saber què estava passant…
Va resultar que sí, que cadascun d’ells havia anat a parar a una escola diferent. Els vam deixar parlar per telèfon… i quina gràcia que ens va fer veure que no sabien ni havien vist mai una cadira plegable, ni un telèfon, ni una mascareta!
I entre rialles, sorpresa i algun que altre ensurt, va resultar que les pedres que els havien portat fins al nostre temps, havien desaparegut. A Vilada només hi havia la capsa que les contenia, completament buida; a Borredà, només n’hi havia una de pedra… i sense elles, és impossible que tornin al seu temps!
Però, si no tornen… què passarà amb el transcurs de la història? Existirem nosaltres si canviem el que va passar?
No ens podem arriscar! I ells, que ens van dir que semblàvem molt simpàtics però una mica massa ” raros”, ens van demanar que els ajudessim a tornar. Necessitaven completar l’expedició…
I nosaltres, estem convençuts. Farem tot el que estigui a les nostres mans per ajudar-los i retornar-los al seu temps. Els vam explicar com podien fer-ho per retrobar-se amb el seu company, i ens vam comprometre a treballar de valent per trobar les quatre pedres que faltaven!
“No hay prisa, pues nuestras expediciones son siempre muy largas… aún así… cuando pasen las estaciones y vuelva el calor… será el momento de regresar y terminar nuestra aventura…”
El repte és clar, el compromís també. Tenim un any, ni un dia més ni un dia menys, per aconseguir-ho i esperar, de tot cor, que els nostres companys exploradors, navegants, mariners… puguin tornar a l’època a la que realment pertànyen.
